Façanes Verdes

Sense cap mena de dubte, la jardineria aplicada als paraments verticals és una les línies d’evolució de les anomenades NBS (solucions basades en la
natura), que estan en clara expansió i representen una eina molt útil de renaturalització i d’adaptació futura de l’entorn urbà al canvi climàtic, que contraresta la limitació inherent d’accés al sòl
horitzontal.

Aquesta aplicació ha estat a més potenciada per l’atractiu impacte estètic dels actuals jardins verticals de tipus “mur vegetat” (hereus més o
menys modificats dels murs végétaux
de Patrick Blanc).

Abordem en aquest article el manteniment de jardineria vertical i l’aplicació urbanística de jardineria vertical a Barcelona com a cas d’estudi.

Històricament, la comercialització del mur vegetat va arrencar al nostre país amb una política de venda sovint poc responsable que els definia aleshores com estructures de “baix manteniment”. Anys més tard ha caigut aquest mite, i és definitiu i comprès el fet que la jardineria vertical demana un manteniment com qualsevol altra instal·lació de jardineria.
Hem de considerar els enjardinaments verticals com instal·lacions sensibles que, per la seva ubicació, solen estar molt exposades a evapotranspiracions elevades amb una disponibilitat limitada de medi
de cultiu. Afegim aquí una característica pròpia dels murs vegetats: el concepte “densitat/resiliència”.
Consisteix en una densitat de planta molt elevada associada a una disponibilitat de substrat molt acotada. La reducció del volum/disponibilitat de
medi de cultiu es condició imprescindible per a la reducció del pes total del sistema i comporta necessàriament limitacions físicoquímiques.

Sumant aquestes característiques, podríem definir els jardins verticals, i especialment els “murs verds”, com estructures de baixa resiliència que poden acusar especialment les carències hídriques i/o nutricionals. La seva implantació, a més, sol estar associada a costos elevats i, per tant, les dinàmiques de manteniment han de ser ben definides des de l’inici per evitar fracassos d’alta repercussió
econòmica.
Per aquest motiu, amb perspectiva de ciutat, és sovint recomanable l’ús combinat dels murs verds amb altres tècniques d’aplicació més tradicional
que, combinant enfiladisses i contenidors suspesos, redueixen despeses i en simplifiquen la gestió.

Aquestes són principalment:

• La limitació de disponibilitat d’aigua (profunditat de camp que ha de ser contrarestada amb una correcta gestió del reg);
• La limitació del nutrient disponible;
• L’ancoratge mecànic dels vegetalsamb arrels de poca profunditat i, segons el sistema de cultiu, confinades a la mida de la modulació.

Quant a la densitat de plantació i fent una comparativa amb la jardineria tradicional, ens trobem amb marcs de plantació que estranyament baixaran de 36 unitats/m². Sol ser habitual un marc aproximat de 49 unitats/m², mentre que en jardineria tradicional no són habitual marcs de plantació superiors a 25 unitats/m² en plantacions d’espècies anuals, com ara flor
de temporada, etc.

Aquestes qualitats són d’obligada comprensió quan volem incorporar la implantació de jardins verticals a escala d’infraestructura urbana i assolir la viabilitat del seu manteniment, tot assegurant dinàmiques que permetin la incorporació d’aquestes tasques als serveis municipalitzats. Aquests departaments
tenen les seves peculiaritats i per poder incorporar-hi amb èxit innovacions en jardins verticals caldrà ser molt curós en els aspectes següents:

• Seguretat i facilitat d’accés al punt de treball.

Aquest aspecte ha de ser recollit en el projecte de manera imprescindible, adaptat a les possibilitats
de l’indret del jardí vertical, i també adequat als mitjans propis del servei que assumirà les tasques del manteniment futur.

En la gestió urbana, les instal·lacions d’accés fixes associades al jardí vertical (tipus passeres estructurals) són molt pràctiques i redueixen despeses posteriors. En cas d’ubicacions on no és possible la seva viabilitat, cal valorar els mitjans d’elevació de què disposi el servei municipal i preveure la possibilitat d’arribada i emplaçament en cas de ser mitjans de tipus PEMP (plataformes elevadores mòbils de personal). 

Altres vies d’accés més tècniques (com per exemple treball vertical o accessos en PEMP específiques no autotransportables) han de ser valorades aquí amb més cura que en el sector privat. 

• Aplicació acurada (i ben dimensionada) de la seva tecnificació.

 La tecnificació de la instal·lació és la gran eina que ens permet contrarestar les característiques de baixa resiliència inherents a la jardineria vertical i ens permeten alhora optimitzar els temps de dedicació sense perdre seguretat d’èxit de desenvolupament del jardí. Ara bé, la tecnificació és també una de les eines de més difícil implantació en els serveis municipalitzats de manteniment de jardineria. 

Per això el seu dimensionat i previsió de seguiment torna a ser clau en fase de projecte.

En aspectes de reg, la simplicitat dels sensors emprats i la correcta gestió centralitzada i telegestionada hauria de ser, en un futur no llunyà, l’eina que permetés de forma

 esquemàtica i simple una gestió municipal de renaturalització en vertical. La línia d’alarmes associades a cabalímetres d’ultrabaix volum, s’estan mostrant avui per avui molt més pràctiques que les associades a sensors que solen requerir per si mateixos calibratges i manteniments específics. 

L’altre gran aspecte tecnològic de la jardineria en vertical és l’aplicació de nutrients en els medis de cultiu convencional, fertirrigat o fins i tot hidropònics. 

Sense cap mena de dubte, en gestió urbana la simplicitat torna a ser clau d’èxit, i el criteri de cultius sobre substrats convencionals ha de ser prioritzat davant dels cultius hidropònics. Atenció, però, en la seva aplicació en relació amb l’accés, ja que l’evolució física pròpia del substrat convencional (compactació, rentat de fins, etc.) requerirà l’aportació cíclica i revisió de terres. En aquelles instal·lacions de difícil accés, de gran alçada o de lleugeresa obligada, les opcions hidropòniques/fertirrigades poden ser les més adients.

• Potenciació de la resiliència per selecció botànica.

Aquí hi ha dos aspectes de gran utilitat: l’ús d’espècies tipus C4 i CAM millorarà la nostra adaptació i durabilitat en moments d’eventuals mancances de reg. En segon punt, és molt aconsellable en el disseny de murs vegetats la incorporació de espècies de fàcil esqueixat, que permetin la reposició en visites ordinàries de manteniment.

Posant ara el focus en l’aplicació a escala municipal a Barcelona de la jardineria vertical, definim aquí tres eixos que es solapen en evolució i importància:

1– La combinació de les diferents tècniques d’enjardinament vertical: combinació de murs verds i/o solucions tecnificades amb especial atenció als usos tradicionals d’enfiladisses i plantació en pla horitzontal (ja sigui en sòl o en contenidors més o menys tecnificats).
En aquesta línia, són definitòries les actuacions inicials del jardí Tarradellas o “jardí del Sol, on 

es plantegen les actuacions de gran format amb repercussió de paisatge urbà que defugen
les aplicacions de murs végétaux; amb
aquesta línia s’assoleix una infraestructura urbana d’enjardinament vertical amb amplitud de mires en incorporació de biodiversitat (avifauna, etc.) i
s’hi incorporen la combinació de usos
(fotovoltaics, etc.).
S’assoleix l’objectiu principal d’incorporar costos i dinàmiques de manteniment assumibles i perdurables en el
temps.

Aquesta línia de treball, però, no descarta l’aplicació de les noves tècniques de jardineria vertical que estan en evolució en el mercat dels murs verds i es fa una comparativa aplicada en el temps de diferents tècniques constructives. En aquesta línia podríem trobar diferents aplicacions de gabions de substrat convencional (obres com el pont de Sarajevo les cotxeres de l’avinguda de l’Estatut) i diferents aplicacions confinades de substrats tecnificats (plaça del Padró o plaça dels Drets dels infants). 

Mantenint la línia d’evolució ,s’han dut a terme obres d’aplicació hidropònica aplicades tant en façanes d’enfiladissa (poliesportiu Turó de la Peira) o en mur verd (jardí Lope de Vega). En aquesta línia, destaca a Barcelona la manca de jardins de base tèxtil amb manteniment municipalitzat tan emprats en altres indrets. Val a dir que els costos i dinàmiques de manteniment propis de la primera generació de Patrick Blanc justifiquen la raó d’aquesta carència, si bé les diferents evolucions de la tècnica constructiva de base tèxtil ens situen en l’actualitat en un altre escenari. 

En una segona fase de pla de mitgeres, es consoliden les actuacions de grans contenidors com el cas del jardí del Sol (plaça Tísner/BTV), les aplicacions en gabions (plaça de les Dones del 36) i les combinacions de enfiladissa sobre suport (carrer Aragó, rambla Badal, Vilamarí, etc.).

2– L’aplicació de coneixement botànic i acurada selecció d’espècies cada cop amb més recorregut i experiència per al seu ús en vertical. 

Algunes de les estratègies abans citades ja han estat aplicades a la plaça de les Dones del 36 o a la deixalleria del Besòs, com a exemple d’ús de plantes CAM i en CC Joan Oliver en estratègia de fàcil esqueixat. 

3– L’aplicació i evolució pròpia de la tècnica, associada a compensar els riscos de la baixa resiliència, com per exemple alarmes telegestionades de maneig de reg. 

Aquest darrer punt és actualment una de les vies evolutives en revisió. Ja ha estat emprat amb èxit en aquelles instal·lacions on l’escomesa del jardí vertical és independent (entre d’altres el jardí Tarradellas o la plaça Lope de Vega), però la seva aplicació és de més difícil aplicació en aquells regs que són compartits dins d’instal·lacions més grans. 

En general, en la gestió municipal és imprescindible la unificació de criteris en instal·lacions tan sensibles i àmplies com el reg de ciutat i, per tant, l’aplicació d’aquestes solucions a instal·lacions preexistents ha de ser aplicada amb la cura i la previsió necessària.

Val a dir que, pel que fa a l’Estat espanyol, Barcelona és sense cap mena de dubte la punta de llança en l’aplicació de aquesta mena de solucions des de l’enfocament municipal, ja que va iniciar l’aplicació de la jardineria vertical com a solució a escala de ciutat amb el desenvolupament del Pla de mitgeres promogut per l’Institut Municipal del Paisatge Urbà (IMPU), iniciat amb el jardí Tarradellas el 2011, Pla de mitgeres 2016-2017 i 2020-2021.

El 2022, el Departament de Parcs i Jardins ha assumit una coordinació del manteniment de la jardineria vertical amb una direcció interna de

l’Ajuntament i un reforç amb l’externalització del serveis amb un preu final després d’impostos en concurs de 46,57 €/m²/any. 

Altres ciutats espanyoles, com ara Valladolid, Santander, Bilbao o Vitòria, també contemplen algunes obres emblemàtiques, i també València, on a més s’han fet i monitoritzat proves pilot. El pla a Madrid (Madrid + Natural) està assentant les bases per a futures aplicacions de solucions basades en la natura a la capital espanyola, on ja podem trobar obres icòniques com CaixaForum Madrid.